Toni Colomer Llobera
Aquesta no ha estat una entrevista qualsevol. La cruesa de la història de Lyudmila Rybalko no m’ha permès de fer un interviu com les de sempre. Per això aquest relat, real, tendrà dues parts, perquè no he estat capaç d’eliminar cap secció de la narració. I el seu format, malgrat que havia de ser de pregunta i resposta, al final ha quedat en la narració en primera persona de la protagonista de la història. Així és com va respondre ella la primera pregunta de la quinzena que tenia l’entrevista, amb un relat llarg, sincer, esfereïdor, dur i desgraciadament real. I d’entre totes les coses dolentes d’una guerra, Mila és capaç d’aixecar el cap, somriure amb els ulls plorosos… i donar les gràcies a Déu per haver arribat a Artà.
Lyudmila Rybalko: “El més difícil de tot va ser persuadir el meu fill perquè baixés al soterrani”
El meu nom és Lyudmila Rybalko. Vaig néixer a Ucraïna, regió de Donetsk. Amb el temps em vaig traslladar a la ciutat de Khàrkiv, situada a la frontera amb Rússia. Allà vaig estudiar a la Universitat, i em vaig especialitzar com a professora d’idiomes, concretament en rus, anglès i literatura estrangera. Vaig treballar de professora a una escola durant dos anys. Després vaig canviar d’ocupació, i vaig passar a ser secretària i més tard assistent del meu cap. Posteriorment, vaig arribar a ser gerent en el camp del turisme, i organitzadora de viatges de negocis per a grups de socis d’empresa. El meu últim lloc de treball: sots gerent en el camp de l’ocupació de treballadors a l’estranger, sobretot de plantes, fàbriques i magatzems arreu d’Europa.
Tenc un fill de 8 anys. La meva mare té 65 anys. Sóc mare soltera. A Khàrkiv vivíem tots tres. Ara que ha passat un any des que la nostra vida va canviar radicalment, i mirant fotografies de casa nostra i de la nostra ciutat, m’adono de què feliços érem. I no em refereixo a una riquesa material, de luxes i prosperitat, sinó en sentit del benestar.
El meu fill va néixer amb necessitats especials. Cada mes ens sotmetíem a rehabilitació gratuïtament en institucions especials per a nins amb discapacitats. Allà disposàvem dels medicaments necessaris per a ell i també de metges que sabien com ajudar-nos i aconsellar-nos. Artyom va rebre un caminador especial i fons per als seus estudis, la pràctica de l’esport i per a la seva rehabilitació.
Tot era càlid i acollidor a casa nostra. Teníem una vida normal. Treballàvem i anàvem de vacances quan podíem. Vam estar a Turquia a l’estiu. Les línies aèries van des de Khàrkiv directament a Antalya. Va ser genial. Recordo cada moment.
La nostra ciutat Khàrkiv és increïblement bella. Gorky Central Park és famós per les seves atraccions i la seva meravellosa naturalesa. És un centre educatiu històric i cultural, on van viure 5 milions de persones. La gent de Khàrkiv n’estam molt orgullosos. Un lloc bellíssim, amb els seus monuments, escultures i fonts. Aquest és el nostre orgull. És un lloc de trobada i esplai. Va ser així fins que va començar la guerra… M’agrada escriure poesia, i ara els meus versos estan marcats per la maleïda guerra.
“A uns tres-cents quilòmetres de la guerra,
la gent camina tranquil·lament pels carrers.
Estan acostumats als sons del silenci.
Somien, creuen, resen per un miracle.
A cada ciutat el mateix rebombori.
Els cotxes corren sense por als bombardejos,
al llarg dels carrils, al llarg de les avingudes i ponts.
Les bicicletes segueixen i segueixen.
A tres-cents quilòmetres de la guerra…
I les botigues estan plenes de pa,
però la casa era més càlida i bella.
Abraçaria a tots els ucraïnesos,
que estan senzillament enamorats de la Pàtria.
On sigui que estiguin…
Fins i tot si estan a mil quilòmetres de la guerra.
Ens costa recuperar-nos.
Les imatges en la meva ment són terriblement fresques:
Sota les bales o les martellades de les bombes en els soterranis.
I cada dia la salvació, si encara ets viu.
Sota el terrible udol de les sirenes, també udolem,
I els dies del calendari s’han fusionat.
S’allarga, per alguna raó el temps s’allarga per a nosaltres.
La vint-i-quatrena desgràcia de febrer.
Focs, metralla i bombes en terres llunyanes? No hi ha necessitat!
Demanem pau, demanem silenci.
Estem cansats de no dormir sota el soroll dels vehicles militars…
Estem cansats de la maleïda guerra.”
Comença la guerra
La guerra va arribar a les quatre de la matinada, el vint-i-quatre de febrer de 2022 mentre estàvem dormint. Ningú va avisar que la guerra començaria. Però s’ensumava la tragèdia quan tots els ambaixadors i cònsols estrangers van abandonar Ucraïna, i els equips russos van ser portats a la frontera d’Ucraïna amb Rússia, per a una espècie d’exercicis militars. I malgrat tot, ningú creia que la guerra començaria, perquè teníem fe en la pau.
Em van despertar explosions en l’aire. Les detonacions no sonen com a aplaudiments o focs artificials: fan més por. No sabia què passava. Per les xarxes socials vaig llegir un missatge que deia que Rússia acabava d’atacar-nos i que havia començat la guerra. Ningú no està mai preparat per rebre una notícia així, per creure que és real, per acceptar-la. El meu cervell es negava a consentir el que llegia. El meu país, la meva gent. Vaig començar a rebre missatges i crides d’amics que també es van despertar per les explosions.
I llavors van començar els esdeveniments que van canviar per complet les nostres vides. La gent va començar a sortir i a parlar. Mai abans la gent havia tingut aquesta necessitat, aquest sentiment de pertinença. No sabíem els noms dels nostres veïnats dels edificis del davant, però ara sentíem la necessitat de parlar amb ells, de discutir amb ells tot el que ens estava passant.
I mentre començava la guerra, moltes empreses van deixar de funcionar, els treballadors dels supermercats van arribar al seu lloc de feina en una situació d’incertesa, i les cues es començaren a fer inacabables. I el mateix passava a la farmàcia. Tots vam entendre que el subministrament d’aliments podria esgotar-se i els medicaments desaparèixer. La gent va anar a recollir aigua potable i a comprar fòsfors i encenedors en grans quantitats. S’escoltava i es sentia el pànic en la veu de la gent. I del soroll de les bombes i les discussions, als llargs silencis. Tothom estava en silenci.
La por, la supervivència
Arribaren els dubtes, les pors. Quan tens por, en la foscor, els teus telèfons estan morts, estàs aïllat del món, no pots contactar als teus éssers estimats: la vida et torna a posar a prova. Tots ens preguntàvem què fer a continuació. Si no hi ha transport personal ni sabem on anar, llavors, ¿què s’ha de fer amb les persones malaltes, amb la gent depenent de medicaments? En els ulls de les persones es llegien pensaments sobre com sobreviure. N’hauríem d’aprendre, perquè ningú no ens n’ha ensenyat.
Vaig créixer en una família on el meu pare va estar greument malalt durant molt de temps i en una situació difícil. Sense saber-ho, aquella experiència em va ajudar a créixer i a analitzar ràpidament els esdeveniments actuals i a buscar una solució. A no entrar en pànic. Vaig segellar els vidres de les finestres de l’apartament amb cinta adhesiva perquè no es trenquessin durant l’ona expansiva de les explosions. Però la situació s’agreujava. La guerra no són només bales i bombes. El pa, els cereals i els fòsfors s’esgotaren a l’instant. Les necessitats bàsiques s’acabaren aviat. Les farmàcies deixaren de funcionar, de rebre medicaments…
De cop vaig pensar que el lloc més segur seria el soterrani, que és una sala tècnica sota la casa per on passen les canonades de l’aigua i el clavegueram, i també de la calefacció, i que es pot fer servir com a refugi antibombes. Però preparar el soterrani d’un edifici de cinc plantes no va ser fàcil. No hi havia llum, i la foscor regnava al nou espai, a la nova casa. Amb el temps, els veïns van començar a baixar al refugi i a portar-ho tot allà. D’aquesta manera creàvem un espai més càlid, amb certa aparença de comoditat: estores velles, cotxets, coixins, estovalles. Per sort, en el nostre cas, el soterrani va resultar estar sec i amb una certa escalfor, però en moltes altres cases aquests espais estaven humits i freds, dificultant molt l’habitabilitat.
Una amiga meva em va escriure que després de passar tot un dia al seu soterrani va patir alguna malaltia que li va provocar febre alta. Només els que hem viscut aquesta situació sabem el que significa: doblegar-se davall totes les canonades de clavegueram i la calefacció que hi passen, sostenir la llum amb les mans, passar el temps, imaginar-nos l’exterior…
Però el més difícil de tot va ser persuadir el meu fill, un nin amb discapacitat, perquè baixés al soterrani. No entenia per què això era necessari. Es va resistir. Ell volia quedar a casa amb calidesa i comoditat. I jo també. Necessitava abraçar-lo, que sentís que no estava sol, que volia protegir-lo. És difícil no defallir. Artyom va veure les nostres mirades ansioses, desesperades, i intuïtivament va endevinar que havia de fer el que els adults manàvem. L’obligàvem a canviar de vida, inconscient de la crueltat i la maldat de la guerra. Encara ara ploro quan penso en el moment en què em mirava als ulls demanant per què, què havia fet ell malament. Per què aquell càstig inhumà. Per què havíem d’anar a viure al costat de les clavegueres i les canonades, en la foscor.
Amb el pas del temps vaig veure clar que els nostres soterranis no van ser construïts com a refugis antiaeris. Les estructures de formigó són massa bones d’enderrocar com un castell de naips, i ningú no ens buscarà sota les runes. Primer vaig pensar de dur un xiulet per a xiular si s’omplia tot de pedres. Però llavors em va inundar un altre pensament: no baixis al soterrani, perquè tampoc és segur. Vaig intentar cercar dues parets de l’apartament que fossin segures, però res no era segur en aquell indret: bombes, tirs, talls d’energia en ple hivern i falta de subministrament d’aliments i medicament, No hi havia sortida: havíem de marxar.