Aquests dies l’agrupació de ball de bot, Artà Balla i Canta, celebra les noces d’or amb una exposició, un espectacle al Teatre d’Artà i ballada popular. També els aparadors dels comerços s’han afegit a la commemoració amb una decoració especial. Des d’aquí ens hi volem afegir compartint amb tots voltros el reportatge central del nostre darrer Bellpuig, dedicat precisament a aquest aniversari. Aprofitam per desitjar-los Molts d’anys!
Tacó, punta, tacó…
“Mans a sa cintura, peus junts i…tacó, punta, tacó…un, dos, tres, dedins…un, dos, tres, defora. Braços amunt!”. I sona una jota.
L’escena es repeteix des de fa cinquanta anys, que són els que celebra aquest mes de maig l’agrupació de ball de bot, Artà Balla i Canta. Qui dona les instruccions és Margalida Garau, Papallona, monitora juntament amb na Coloma Maria i na Margalida Papalloneta, de la vintena de nins i nines de l’escoleta, que assagen cada dilluns al Mercat Cobert a les cinc del capvespre. Són els més petits; acostumen a començar als tres anys, però ja n’hi ha qualcun de dos. Mitja hora abans, al local de l’agrupació, al carrer de s’Abeurador número 12, just a tocar de la plaça de s’Aigua, assaja un altre grup de nines més grandetes. En total, a l’escola infantil d’Artà Balla i Canta hi ha 75 nins i nines. A les 20 hores és el torn de l’escola d’adults, que aglutina una vintena de persones més. I el mirall de tots ells és, sens dubte, l’agrupació: 12 músics, que conformen l’orquestra, i una cinquantena de balladores i balladors en actiu. Una gran família, amb arrels profundes.
Amb motiu d’aquestes noces d’or, hem volgut resseguir aquestes arrels. Xisca Maria Jaume, de s’Estació, la seva filla Maria del Mar Danús i la seva neta, Aixa Franco representen tres generacions lligades a l’agrupació. Totes tres com a balladores d’Artà Balla i Canta. El relleu generacional també s’ha viscut entre Antònia Quetglas, Carrilla, i la seva filla Laura Genovard; i entre Magdalena Maria Fernández i la seva filla, Paula Liesegang. A totes elles agrair la seva participació en la imatge de portada d’aquesta revista i el temps dedicat a recordar moments únics viscuts al llarg de cinc dècades.
Sa tieta
“Mai una dona del poble havia tingut tants nebots” cantusseja Alejandra Sánchez, una de les persones que ha participat activament en l’organització dels actes de commemoració d’aquests 50 anys, que ha mobilitzat moltíssima gent. Mentre remena un grapat de fotos antigues, recorda la figura de referència d’Artà Balla i Canta, la seva fundadora: Maria Genovard Ginard, Molona, coneguda com sa tieta. El vers forma part del fandango de sa tieta, inclòs en el disc ‘Artà Balla i Canta…A sa tieta’, musicat per Joan Fuster i amb lletra de Miquel Mestre, el seu fill. Diu així:
Mai una dona del poble
havia tingut tants nebots.
Si vós fóreu la soca,
els qui vos cantam,
som els brots.
Aquests brots segueixen ben vius avui dia, donant continuïtat al llegat cultural que han heretat. “La meva vida no la concep sense Artà Balla i Canta perquè era molt joveneta quan vaig començar” afirma Antònia Carrilla. Ella tenia 7 anys i na Xisca Maria 11 quan “na Maria me va dir: he de muntar una agrupació, tu vols ballar? I li vaig dir siiii. Llavors vàrem anar a aprendre a ballar a ses foraviles. Noltros no en sabíem i ella tampoc. Mon pare i ma mare mos ensenyaren els boleros, a baix de s’Estació del Tren. També vàrem anar a Son Servera. A sa possessió de Pocafarina, l’amo i sa madona mos ensenyaven mateixes. I es parado el vàrem aprendre a Porreres. Anàvem amb es 850 vermell de sa tieta. Més tard, els diumenges a Ses Josefines venia una al·lota, pagàvem cinc o deu pessetes”. Així que na Maria Molona no en sabia de ball de bot “però era molt artista i tot li anava bé. Feia teatre amb na Maria Ganansi” afegeix Magdalena Maria. “Me’n record com si fos avui, n’Antònia Tous i jo pujàvem sa costa des carrer Pontarró i na Maria baixava. Mos va aturar i mos va demanar si volíem aprendre a tocar ses castanyetes”. Organitzava assajos davall l’esparteria que tenia a la plaça de s’Aigua, a ca seva, quan vivia al carrer Ciutat, a ses Josefines, fins que l’any 1988 varen comprar un local propi. Va ser l’ànima de l’agrupació fins que va poder: “era molt gran i els dilluns que hi havia assaig s’asseia, i amb una cullera i una casserola duia el ritme. Sempre repetia el mateix: en jo morir-me no vull flors; unes paraules ben dites i un ball ben ballat. El dia del seu funeral vàrem ballar sa jota marinera dins l’Església. I tothom va arrencar amb ses castanyetes”.
Un altre personatge clau en el naixement de l’agrupació és l’amo en Pedro Riera de sa llet, que “sempre hi era a l’hora de fer escenaris, carrosses…I quan anàvem als hotels, duia una gelera amb polos de gel que mos repartia a s’autocar de tornada” recorda Xisca Maria. Artà Balla i Canta va viure el boom turístic que omplia els hotels de Canyamel i la Costa dels Pins. Els vespres hi actuaven petites orquestres de músics locals i es feien mostres de ball de bot. “Vàrem anar molt a ne’s Laguna, es Caballito, l’Eurotel, es Bikini, Platja Moreia, a ne’s Barbacoa d’Artà també vàrem fer moltes ballades”. S’havien de pagar els instruments, l’equip de so, el vestuari…Molts recorden encara l’expressió: “aquest local mos va costar moltes ballades a hotels!”, referint-se a la seu de l’agrupació.
L’amo en Llorenç Nonga és una altra persona destacada dels inicis “perquè hi havia es ball, però també necessitàvem música” explica Magdalena Maria “i ell va organitzar el que en aquell temps dèiem sa xaranga i mos va ensenyar a tocar. Hi havia en Jaume Mondoy, en Biel Tous, na Maria Hernández, n’Aina Maria Picó, l’amo Andreu Gallet, en Joan Sarasate… De tot d’una ballàvem amb cassets i fèiem, a lo millor, tres o quatre balls amb els músics de sa xaranga, que érem joveníssims. Tocàvem sa mateixa, es copeo de muntanya, sa jota mallorquina, boleros… En aquell temps qui va tocar molt amb noltros va ser l’amo Andreu Randa, que tocava sa guitarra i mos cantava ses jotes”.
Mantenir l’essència
La primera posada en escena d’Artà Balla i Canta, “quan vàrem mostrar els vestits”, té com a escenari el Convent i va ser amb motiu d’un homenatge al pare Rafel Ginard Bauçà, que va ser qui va donar nom a l’agrupació. “Aquí no ballàrem encara, no teníem repertori per fer una mostra i vàrem recitar les gloses del pare Ginard”. La primera gran ballada seria el 21 de maig de 1975 al Teatre Principal d’Artà. El caràcter de Maria Molona era de sobres conegut a l’hora de dirigir. “Era una persona molt recta, no deixava passar res. I molts dels detalls que conservam a Artà Balla i Canta li devem a ella: ni uns cabells mal posats, ni un rellotge, ni una pulsera, ni un anell, ni una ungla pintada…tothom havia d’anar pulcre, sinó no sorties. I si trobava que hi havia qui ballava millor que tu aquell ball, te feia seure al banc. Sempre deia: la verdad antes que un hijo”. De fet, aquelles nines que varen créixer amb ella són les dones que ara custodien el seu llegat: “entre totes hem mirat de conservar l’essència de l’agrupació: vigilar la postura dels braços, anar ben vestits, mirar la parella quan balles, un bon somriure damunt l’escenari i un saber estar, no acabar un ball i sortir corrent, sinó fer una capada i retirar-te tranquil·lament”.
La transmissió entre generacions s’ha fet de manera natural: “elles anaven a actuar i noltros érem allà, darrere, darrere. I ja s’han encarregat d’inculcar-mos-ho. Si qualque dia deia que no volia anar a ball de bot, la resposta era ja hi aniràs ja” explica Laura Genovard. “El més complicat avui dia, entre els joves, és mantenir aquesta fidelitat que teníem noltros” afirma na Carrilla, “dels meus, quan vaig començar hi ha en Biel Cuní, que també sap del compromís que es requereix. La meva filla també n’és conscient perquè he estat estricte en aquest sentit. És el que més costa de fer entendre: que hi ha un compromís i una disciplina, que les coses no surten perquè sí. Ara estam preparant l’espectacle dels 50 anys i una cosa que la gent ha d’entendre és que en els quatre darrers assajos no pot fallar ningú perquè no és una ballada a plaça: hi ha un escenari, uns llums, una orquestra en directe…”.
En aquells inicis l’agrupació estava formada per una trentena de persones i varen començar a fer sortides per Sant Antoni de Viana, Sant Antoni de Pàdua, Sant Pere i Sant Salvador. Més tard vendrien les sortides fora poble, intercanvis i viatges. “Quan no hi havia gent per Sant Antoni, que no pareix vera, els obrers mos varen demanar si els podíem acompanyar a fer s’acapte. En bon dematí anàvem a ca l’amo en Jaume Gil, al carrer d’es Mal Lloc, i mos treia una capseta de galletes. Érem quatre ratetes amb ses castanyetes i els dos dimonis. I el dia de Sant Antoni, per sa cavalcada, fèiem una carrossa del ball de bot i anàvem darrera ballant amb s’estol de s’escola. No podíem dur màniga llarga, com ara, i anàvem amb es gipó mostrant els bracets. Tremolàrem el que no està escrit”.
Un ball de dones
“El ball de bot és un ball de dones” afirma Maria del Mar Danús “tradicionalment les dones comanden en la majoria de balls improvisats i els homes segueixen el que proposa la dona. Jo també vaig començar a ballar de molt petita, però vint anys després que les que ho varen iniciar tot. Tenia tres anys igual que n’Aixa, la meva filla. En canvi sa petita ja ha començat enguany amb dos”. Na Maria del Mar és balladora i fa de monitora a l’escola: “hi ha nins que els ve de nissaga, venen de famílies on es transmet el ball de bot perquè l’han ballat, l’escolten, van a plaça i ballen…I hi ha nins que ho proven com qui prova un esport o una altra activitat extraescolar”. Al llarg de l’any hi ha algunes ballades fixes: la bunyolada, a principi de temporada, a l’octubre; Sant Antoni, al gener; una ballada per als socis cap al maig; i Sant Roc a la Colònia. La cinquena és Sant Salvador o Sant Pere, depèn de l’any. Amb l’escola també participen en el Mercadet de Nadal del Convent; i un pic o dos l’any van a la Residència i al Centre de Dia. El 25 de desembre, l’agrupació dona vida al tradicional Betlem Vivent de Sant Salvador. Fora poble, la sortida que té més tradició és la de Sineu. “Durant dos o tres anys vàrem anar un dia per setmana a fer classes als sineuers” expliquen “i quan varen estar preparats els feia ganes fer una actuació, però no tenien sonadors. I des de llavors han empleat la nostra orquestra. Per tant, els nostres músics, cada any, van a les festes de Sineu a acompanyar les balladores i els balladors d’un Brot d’Alfabaguera”.
Els sonadors
Laura Genovard va començar de ben petita tocant les castanyetes i cantant. Tenia cinc o sis anys. És part de l’orquestra d’Artà Balla i Canta, que està formada per dos violins, dues flautes, xeremia, percussió, llaüt, guitarra i guitarró, bandúrria, baix i contrabaix, dues veus masculines i dues femenines. L’orquestra ha tengut una continuïtat al llarg dels anys, ben igual que l’estol de balladors “perquè no és fàcil crear-la de bell nou” adverteix Magdalena Maria i es demana “qui toca avui en dia la bandúrria o el llaüt? I que s’adaptin a tu, encara més complicat. Hi ha d’haver molta comunicació entre sonadors i balladors, i alguna discussió que altra”. Consideren injust que el protagonisme sempre se l’enduguin els balladors i no l’orquestra, perquè un sense l’altre no té sentit. “És més, l’orquestra pot tocar un parell de peces sense que se ballin, en canvi els balladors no poden ballar sense música”. Hi ha dos instruments essencials: la guitarra i el baix. “Ara els darrers anys hem afegit una caixa, que abans sempre eren castanyetes, xorrac o tambor, perquè les cançons tenguin un poc més de cos” explica Laura. “Jo vaig créixer dins l’agrupació amb Margalida Canet, Irene Gili i Jaume Mondoy. Ells se distribuïen les cançons com trobaven, llavors dirigia Fernando Liesegang. Ara les entrades les dona Catarina Cladera, però també hi ha en Gonzalo darrera i ho posam tot en comú”. L’orquestra no només interpreta cançons tradicionals, sinó que també n’ha creat més d’una vintena de pròpies al llarg d’aquests anys com el Bolero de Sa Font, compost segons lletra de Costa i Llobera, amb música de Biel Carrió. Han editat dos discos.
El ball de bot està de moda
La gent té ballera ara. Cada vegada s’organitzen més balls oberts i les places s’omplen. “La tradició sempre ha estat allà, però hi ha qui l’ha descoberta ara. Està de moda fer balls oberts, però la gent balla a la seva manera també. Hi ha molta diferència d’estil d’una ballada popular al d’una agrupació. A plaça, l’important és participar”. I aquesta major afició se nota també a l’escola d’adults “que està plena”. “De grans no s’apunten per ballar a s’agrupació perquè normalment és un procés que comença a s’escoleta i van pujant” explica Magdalena Maria, qui “amb els anys de monitora he après que hi ha nins i nines que tot d’una ho agafen, però també m’he sorprès d’alguns que m’han demostrat que el ball se pot aprendre i que a base de practicar i assajar pots anar a ritme”. El ballar s’aprèn “a lo millor sa gràcia no. N’Ivonne, una professora de ballet, sempre deia: de cintura per avall se marca, de cintura per amunt se balla”. I la música? “S’ha de tenir una certa sensibilitat, sobretot amb aquest tipus de música” assegura Laura, perquè “pots anar seguint el pentagrama però l’has de sentir. Ara en Lluís Gili i en Gonzalo recuperen els crits que feia en Mondoy de manera tan natural: alça! venga morena! per animar a la gent”.
Han fet multitud d’espectacles al llarg d’aquests 50 anys, però si s’han de quedar amb un na Laura no dubta: el vídeo de celebració dels vint-i-cinc anys a l’escalonada del Convent “que de petites miràvem a ca nostra una i altra vegada, perquè és una passada veure-los ballar i sonar”. En aquella ocasió es va convidar tots els antics membres a sonar i ballar junts. Era el 21 de maig de l’any 2000. També guarden grans records “d’aquell Festival d’Amics de la Dansa que vàrem fer abans que es cremàs el Teatre d’Artà, cap allà el 1980. Va ser gros, amb el Teatre ple cada funció. El vàrem repetir nou vegades a Artà i dues a Cala Rajada”. Enguany l’espectacle central duu per noms BATECS i, de ben segur, passarà a tenir un lloc destacat en la memòria d’aquesta gran família. Hi ha material per fer 50 anys més? “Sí, si en Trump mos deixa”.
Bàrbara Amorós Matamoros
