Enguany tinguérem els bellpujers la reunió d’aquest any el diumenge, 8 d’octubre de 2023, a l’hotel ES BLAU DES NORD de s’Estanyol de la Colònia de Sant Pere. Un dia primaveral de sol i d’una mar tan blava i tan mansa, com mai jo no l’havia trobada per cap racó de la costa mallorquina. Tampoc poguérem demanar més de l’hotel que ens va agombolar tant per reunir-nos en una sala, com per fer honor al dinar que ens serviren baix d’una envelada d’uns pins majestuosos: tot verdor i tot ombra, on arribava també el gust suau de les ones de la mar, aquí sempre exquisides i amables. L’hotel, com diu el seu nom, era blau com la immensa aigua de la Badia d’Alcúdia i com el també immens cel del nord mallorquí.
Asseguts ja la vintena de participants a aquest acte inaugural, el president de la Fundació Bellpuig, Joan Caldentey, presentà la nova directora de la revista, Bàrbara Amorós, entronitzada ja de temps enrere dins els terrossos de la prensa. Aquesta oferí als presents la seva passada experiència de cara a la vida futura del nostre Bellpuig, com bé ja ho havia demostrat en el número de la revista d’octubre, oferint-nos dos interessants i llargs reportatges. Un sobre ”El petit comerç dels darrers 40 anys”, de tres pàgines i set fotografies i un segon gran reportatge que se titulava “La pagesia, més lligada que mai, al paisatge”, de dues pàgines i quatre fotografies. En aquest reportatge no hi figura firma, però hi ensumàrem ja l’estil de la nova directora.
El jove Toni Colomer, des de la presidència, també ens mostrà manya i força per seguir cooperant amb les seves entrevistes a gent nostra i jove, que lluiten per obrir-se pas en les arts, oficis o tècniques modernes. Esperem que prest dugui a les seves pàgines l’esperit i energia que posen en l’esport del futbol els nostres dos grans futbolistes artanencs del Reial Mallorca, com són Abdón i Darder. L’antic bellpujer, Climent Obrador, ens donà corda per saber estimar i enjovenir el nostre ja vell Bellpuig (63 anys), com ell ho fa i ho ha fet des de fa molts d’anys, sempre en defensa de les nostres arrels. També va treure per a tots els assistents els secrets pecuniaris de la revista en Pep Cabrer, el qual resulta ser un bon guardià de les riqueses (o pobreses) que pateix cada any Bellpuig.
Seria llarg recordar en aquest reportatge les ofertes (o desofertes) que altres bergantells o bergantelles oferiren des de la tribuna o des del públic a la concurrència. Cap capitost m’ordenà escriure aquesta crònica que he fet “gratis et amore” i que, a la mateixa hora que tenia lloc aquesta trobada, jo ni paper ni bolígraf per escriure tenia, ni humor ni cap pla ni intenció, per fer relació de tot quan rodava al meu entorn. Serà, per tal motiu, una crònica un poc coixa i amb molt de punts i circumstàncies perdudes o oblidades. El meu cap de vegades redola i així llavors tot ho perd.
Una nota sí vull recordar d’aquest aplegament de veus i d’opinions, com és la meva, que presento ara humilment amb la idea que amb ella no he descobert Amèrica i que passarà, sens dubte, com passa, radiant i sublim, un petit nigul per damunt el poble. Es tracta de considerar que el nostre humil Bellpuig lluita entre la vida i el trescar d’altres Bellpujos com són el Bellpuig de les Avellanes de Lleida i el Bellpuig de l’antic monestir que tenim a les afores del nostre poble. El nostre Bellpuig de paper, que ha nascut i pastura sobretot dins el nostre poble, hauria de mantenir oficialment el nom de BELLPUIG D’ARTÀ. Així tots els artanencs veurien que el Bellpuig nostre pertany a tot el poble artanenc i pròpiament és de tots, malgrat nasqué a un lloc concret i amb un pare concret, com fou don Mateu Galmés, rector de la Parròquia d’Artà (1956). Així el nom d’Artà correria amb més coratge dins el nostre poble i prendia tal volta més volada no només dins Mallorca sinó també per la Península i entre els artanencs d’Amèrica, que n’hi ha un bon raig. Endemés, el nom de Bellpuig, tot solet, és rònec, eixut, magre, sec, com si fos tret com una costella de pedra d’un massís artanenc. I el que és pitjor, per tot Mallorca i per tot el món sempre trobareu un Bellpuig, perquè estam enrevoltats de “pujos” (plural de puig) que són tan bells com el nostre.
Seguim. Vaig gaudir amb els assembleistes, escoltant l’autèntic to artanenc que escoltava a Artà quan jo era nin o al·lot o quan després, examinat com un bon xofer, feia qualque escapada entrant a Artà amb tota esma pes Coll d’Artà o pes Coll de Morell. Ara no podem fer-ho, com també ho fèiem a meitat del segle passat –noltros, com estudiants de pa i fonteta- tren amunt i tren avall amb altres companys, ara ja tots morts. Per altra part, els catalans ho tendran difícil de fer-nos parlar el seu idioma. Noltros en tenim un a cada poble i cada un d’ells el guarda com un tresor. I foris. Cadascú a ca seva i els cans a can Coll.
Fer un repàs del que fou el dinar no deixa de ser difícil per a un cronista a qui han dit que, a les taules dels clients de migdia, tothom manté la boca mig oberta perquè l’estómac demana i gisca. Però, començant la distribució del béns o bondats que se demanen, arriba a la fi el goig que s’espera, aplacant així les veus de l’afamat patrici. Al meu costat es va asseure la nova directora de la revista Bellpuig i en voleu de programes i projectes per remuntar i proveir i adobar i reparar aquest camí que un dia fa 63 anys vàrem inaugurar, sense saber on anàvem ni què volíem ni quines ferocitats trobaríem amagades darrera els ullastres de la vida. A l’altra part es va asseure el rector de la Parròquia d’Artà d’on va néixer la revista. Jove, com mai n’havia tingut aquesta Parròquia i com mai havia tingut un que les sabés totes, com ell les sap. I entre plat i plat, els comensals se donaven a conèixer i els que ja eren amics de sempre pegaven crits de contents, contant-se les seves darreres aventures. Jo ja coneixia al distingit i antic col·laborador de la revista, Toni Esteva i a Bartomeu Caldentey de Ràdio Artà, que un dia me reberen al bar de la placeta de l’edifici de la Guàrdia Civil, on vaig poder saludar el batle, en Manolo Galán, home seriós, atent i, al parèixer, feiner i amic de tot artanenc .
Més n’hi ha per contar de tants assistents a aquesta asamblea bellpujera com també dels no assistents. Uns se’n lleparen el dits de la festa i els altres esclataren en plors per la mala estrella que en tal dia, per a ells, resultà una ennigulada. Per la meva part, he d’agrair al matrimoni Quetglas-Servera que me dugueren de Palma a s’Estanyol amb el seu cotxe. També al colonier Blai que no me deixà un moment sense la seva protecció. Al president de la Fundació pel seu interès perquè aquest dia jo no faltàs a la cita. També als més per mi coneguts del grup com Mariano, Andreu, Joan Servera, la coloniera Maria Rosa Cantó i la serverina Catalina Nebot, crec que parenta d’un cosí meu, Antoni Nebot. Que l’any qui ve siguem tots vius i, com sempre, mals de coure.
Nicolau Pons Llinàs
A la fotografia que il·lustra aquest article: Nicolau Pons durant la seva intervenció en la reunió anual de col·laboradors de la revista Bellpuig.