Encara és fosc, i sonen els primers corns. Poc a poc, així com el dia va guanyant el joc a la nit, es sent la remor de la gent que a ritme alegre puja, costa amunt, cap al carrer Sorteta, la casa del trui. Ningú és el primer, per tot hi ha gent que arriba abans d’hora. El carreró s’omple i anuncia que alguna cosa grossa ha de passar.
A les vuit i mitja del dematí per tot hi ha gent, i aquella remor ara ja són crits i càntics de joves, nines, padrins, mares, amics i convidats que es dirigeixen a ca s’Obrer, perquè en poc temps s’obriran les portes de can Pere Pep Gil perquè surtin els dos dimonis, el gros i el petit.
A les escoles els més menuts arriben nerviosos, conscients que passaran por. Una por agradosa que només qui l’ha sentida alguna vegada sap què significa. Els temen, i alhora els desitgen, els volen, els necessiten. Saben que si la canya fel·la els toca sentiran un mal desitjat. L’espera és llarga. Temps al temps, tot arribarà.
Són les vuit i cinquanta-nou. De Sorteta fins al Coll del Grec no hi cap ningú. La banda està preparada, amb ganes de resistir qualsevol envit. Ho donaran tot. Tres, dos, u… Surten les quatre banyes. Tataxin, taxin, tataxin… Banda, gent, obrers, dimonis… tot és u, tot és molt… i molt és massa. És massa. És la festa que feia tres anys que la gent d’Artà no vivia, i ara la viu, ara sí, ara sí, ara la viu. Ara la viu. La reviu.
L’acapte
Diu el DCVB que l’acapte és l’acte d’acaptar, i que acaptar és demanar i aplegar almoïna, que és allò que hom dona gratuïtament per socórrer una necessitat, com diners, menjar, roba. Durant l’acapte els dos dimonis van per tot el poble acompanyats dels obrers, en Pere Pep, en Miquel Cursach i en Joan Servera, la banda, els clavaris, que ajuden l’obreria en l’acte de captar i és clar… la gent, que és el que més s’acapta. Els clavaris donen el programa de Sant Antoni, a canvi de la voluntat, una voluntat que hauria de ser generosa, perquè la feinada que fan s’ho val.
Seguim. Els dimonis no toquen la porta, entren. Qui toca és la banda. En Mosca i en Ferriol ja són dins es Pou de sa Lluna. Les mestres ploren d’emoció. Els menuts ploren de por. No tots, molts riuen, perquè tot i que cap d’ells no recorden els dimonis i la majoria no els havia vist mai, n’han sentit xerrar molt, tant, que eren talment se’ls havien imaginat. Això es repeteix a na Caragol, a l’IES, a Sant Salvador i a Sant Bonaventura. Un temps, conten els que tenen més de cinquanta anys, els dimonis eren sobretot cosa de nins, que els veien ballar i ballaven amb ells en una rotllana enorme. Seria bo reivindicar aquell record. Avui els joves i adults s’han fet l’acapte seu, i els nins, pujats a braços o a les espatlles de mares i pares, fan el que poden per veure ballar els representants de l’infern.
Taxin, tataxin, tataxin, tataxin… “On són? M’han dit que ja venen. Berenen a cas batle. No, ara són a sa residència. Idò, ja deuen ser a s’Ajuntament, perquè fa mitja hora eren a nes Centre de Dia. Jo els he vist fa vint minuts que anaven a ca Ses Monges. Ja hi han passat. Tothom va cap es Convent. Jo els esperaré a Costa i Llobera, que allà són bons de veure. Hi ha massa gent allà, i massa gent de fora. Ara les senten. No, això és que ja dus sa música a nes cap, no senten res ara. Beu. No. Beu te dic. Un i pus. Anem, que conec una drecera i les veurem davant de tot. Per aquí ja hi havíem passat. No, tots els carrers són iguals ja. Beu. No. Beu te dic. Es darrer. Quina llàstima me fa veure tanta gent amb ses botelles de plàstic. Pareix Sant Joan. Per Sant Antoni se beuen herbes. O moscatell. No m’agrada. Idò no en beguis. Veus com van aquells que no caminen dret. Això és perquè no han berenat. Jo tampoc, tant d’anar per amunt i per avall i no he menjat res. Ara les senten. Ja t’ho he dit jo que sabia una drecera. Ara, ara, ja hi som…” Taxin, tataxin, tataxin, tataxin…
Entre la una i les dues del migdia la festa fa un canvi. De cop arriben cares noves, conegudes. I de sobte en desapareixen moltes, desconegudes. La gent que era a fer feina a altres pobles arriba al seu, i la gent que havia vingut d’altres pobles, torna al seu. És l’hora de de la festa més artanenca. La plaça del Conqueridor espera, impacient, que músics i dimonis sonin i ballin davant ca l’Obrer Joan Servera, i també davant es Club des Vells. S’ha fet una passadís llarguíssim, perfecte perquè en Mosca i en Ferriol es puguin exhibir. I ho fan. La imatge és espectacular, és el poble d’Artà que amb camia blanca i mocador vermell ret homenatge a dos dimonis que representen el mal, però que tanmateix el Sant farà fugir. I aaassssssissstiiiiuuu, a lo eloooogi, d’un Sant, que hem de veneraaaaaar, i ara per acabaaar, acabaaar, digau visca Saaant Antooniii, digau viiisca Sant Antoni, aii Sant Antoooniiii. Mamballetes. Clams i visques. No s’atura, segueix.
El carrer Santa Margalida és un altre referent. Mentre uns esperen per dinar, els altres dinen, però els que viuen la festa, segueixen la banda i els dimonis, que visiten ca l’Obrer Cursach, i enfilen cap amunt, de bar en bar, de ball en ball. Alguns ja corren cap a Sorteta, a fer el darrer ball de l’acapte i a deixar-los descansar. Surt l’obrer Pere Pep Gil per la finestra i anuncia que a les 19 hores puntuals, serà el moment d’anar a completes. “Mos veim aquí”.
Habitants i moradors…
La darrera part de l’ofici diví amb què s’acaben les hores canòniques del dia, aquesta és la definició de completes. I amb la intenció de cantar a Sant Antoni s’omplí l’església de la Transfiguració del Senyor. “Sant Antoni gloriós, de Viana anomenat, siau es nostro advocat, de tot perill guardau-mos”. El dit apuntant cap el Sant, “I asssisstiuuuu”. Aquesta part va fer que més de dos deixassin anar alguna llàgrima d’emoció. Fins i tot estrangers d’aquells afincats a Artà que només es deixen veure pel poble quan hi ha festa grossa o quan alguna immobilien fa un refrigeri, aixecaven goiosos el dit índex de la mà, convençuts de saludar la gent que omplia la capella del nostre Sant Antoni. Els dimonis, és clar, esperaven fora del temple, envoltats dels més petits i dels més grans del poble.
I de sa xulla qui cremava…
El vent no va complicar l’encesa dels foguerons, però sí que posa traves per torrar. Alguns carrers oberts al Ponent varen patir de prop les gegantines flames de les gegantines fogueres. I d’altres, en canvi, protegits del vent, trobaren la calma perfecte per cremar sa xulla… “i aquella olor, i aquella olor de sa xulla qui cremava”… Però els foguerons perden flama tot d’una, perquè la gent ja no pot pus. I encara no són les deu que alguns d’ells ja s’apaguen “i a l’amo i a sa madona, es molts d’anys volem donar, que l’any que ve estigueu bona i noltros puguem tornar”. I a jeure. O a dormir. Amb les notes de la tonada dins el cap… “El dia ha estat llarg, i lon demà serà prest. Beu. No. Beu te dic. No tenc set. Beu te diven. Es darrer glop que tenc cremor. Això és de menjar tant de greix i saïm, tot lo dia que menges coca. Ara en donen. Idò no te queixis. Glosa! No en sé. Qualcuna en deus saber. Ara no me’n ve cap. A nes Marxando segur que glosen. Allà n’hi ha més de dos de bons, que les fan sense pensar. Idò pegam una altra bocinada que aquí encara hi ha menjua i anam cap allà. Jo no venc. Una estona. No venc que demà surt. Surts? Jo t’ho vaig dir. No m’ho havies dit no. No hi caps. No t’ho he demanat. Per si un cas. L’any que ve compraré un ase. Tu que no ho ets un bon ase. Si t’ho mostr ho veuràs si ho som. Beu. No en vull. Beu te dic. Sa darrera”.
Beneïu-mos Sant Antoni…
El vent no va aturar de bufar de tot lo vespre, fort. A les set i mitja del dematí ja es sentien tractors, i a les vuit i mitja es senten també els primers remolcs que ja s’hi han enganxat. La volta és molt llarga, i nova, perquè les obres del carrer de Rafel Blanes, que ja han voltat pel carrer del Centre, impedeixen beneir on sempre. No fa res, millor, més llarga. Alguns que les contaren de darrera l’Ajuntament parlen de 115 bísties i 71 carrosses. El poal de l’aigua queda petit per tanta beneïda. Els dimonis, per poca estona, cediren el protagonisme al Sant, que feia el que podia per desfer-se de les empentes i inclemències d’en Mosca i en Ferriol. Va vèncer Antoni. Cap a l’ofici.
Dia desset de gener…
L’ofici és la funció sagrada que els més devots esperen amb ànsia. Novament camí de l’església per anar a la missa, i veure el ball de l’Oferta, que enguany tocava a Artà Balla i Canta, una munió de gent s’arreplegà entorn de la banda i cap amunt. Eren passades les tres del capvespre en esser dita, i els dimonis entre la banda enfilaren costa avall i cap a la casa del trui, a veure el darrer ball… El carrer anava ple a vessar, i Sorteta ja era ple abans no voltàs la comitiva. Darrer ball, enmig d’un passadís quilomètric de gent, que s’agrupava per no dir adéu als dimonis, sinó fins l’any que ve. I homenatge a la banda, i homenatge a Sant Antoni, i als obrers i a l’obreria. I a tots els que van fer possible que la festa fos una gran festa, tres anys després de la darrera.
L’Argument…
Diuen, els entesos, que l’Argument d’enguany és un dels millors dels darrers anys. I cantar-lo va ser un goig pels qui hi eren, amb un calorós homenatge a Pere Pep Gil, que va ser obrer per darrer any, i que cedeix el testimoni al seu fill. Diuen, els qui tingueren el privilegi de ser-hi, que hi va haver molta emoció, molta. Tanta, que gent que mai plora, va plorar.
Visca Sant Antoni!
