Ens pot agradar més o menys. La podem celebrar o ignorar. Però el cert és, per més que ens pesi (o no), que la festa de Halloween ha vengut per quedar. Fa pocs anys la vèiem simplement com una festivitat absurda, llunyana i banal. Sí, possiblement la vèiem així molts dels que llegim l’editorial, però els petits de la casa ja obrien els ulls mig espantats i mig embadalits davant aquelles terrorífiques imatges que ens començaven a arribar des d’EEUU, mentre nosaltres els penjàvem el rosari, tradició ben nostrada, de fruites confitades o de caramels, bombons i llepolies modernes. Sí, els els penjàvem aquell enfilall de mig metre de dolços i alhora els advertíem, dit enlaire, que no en podien menjar més d’un o se’ls corcarien les dents.
I entre crítiques i discursos de salvació cultural i tradicional, els mass media anaven introduint la festa taronja de Halloween i els grans centres comercials l’anaven venent. I és clar, jo no, però el veí del costat, l’anava comprant. I així fins que el passat dia 31 d’octubre la plaça del Conqueridor es va veure profanada, precisament la vigília de Tots Sants, per centenars, sí, centenars de nines i nins desfressats; de mares i pares que els acompanyaven en l’acte blasfem; i de padrins que per primera vegada obrien la porta al trick or treat dels seus nets i els seus amics.
Feta la introducció, que no deixa de ser una realitat que es produeix a tots els pobles de Mallorca, anem a veure d’on surt tot plegat. Sembla que els historiadors i antropòlegs culturals estan d’acord que hi ha una relació molt estreta entre Tots Sants i Halloween. La darrera té l’origen en la cultura celta, que dividia l’any en l’època de llum i l’època de la foscor. Enmig d’aquests dos períodes hi havia els dies de transició, en què es celebrava el Samhain, paraula gaèlica que donava nom a la festivitat que servia per donar la benvinguda a l’època d’obscuritat que arribava i en què es creia que els difunts podien contactar amb els vius. I els vius, per por, col·locaven ossos, calaveres i tot d’objectes mortífers per evitar que entressin a les cases. Doncs bé, al s. VII el Papa Bonifaci IV la va fer festa pròpia del cristianisme, i al s. IX el Papa Gregori IV va ser el responsable de fixar dia 1 de novembre festa en honor a tots els sants, emulant la tradició celta que també la celebrava per aquests dies. Quan els irlandesos, al segle XIX, exporten la festivitat als Estats Units, aquells la transformen en el show que avui coneixem, però el cert és que tot apunta que ambdues festes, la nostra de Tots Sants i aquella de Halloween (All Hallows Eve, que vol dir vigília de tots els sants, ves per on) beven de la mateixa font.
Així doncs, feta la introducció i la part històrica, anem a veure com ho podem fer per salvaguardar la nostra festa, la dels difunts, les flors, els rosaris i els panellets, enfront d’aquesta cosa estranya dita Halloween. La conclusió és senzilla: hem d’aconseguir mantenir la nostra tradició i al mateix temps acceptar que Halloween és aquí. Conjuguem les dues festivitats en una de sola, en què totes i tots ens sentim representats. Tenim l’obligació moral i cultural de transmetre la festivitat de Tots Sants als més joves. La cultura popular es transmet explicant-la i practicant-la de generació en generació. Així s’ha fet durant segles, i així s’ha de seguir fent. ¿Quin és el resultat d’aquesta suma de festes? El temps ho dirà, però en l’originalitat i la perseverància dels que estimam les tradicions antigues i nostres està la resposta. Algunes persones, davant el trick or treat, regalen caramels, d’altres castanyes torrades, d’altres panellets. I d’altres poemes. En aquests versos està el futur. El de Tots Sants, és clar.
Antoni Colomer Llobera
REVISTA BELLPUIG
Octubre 2022