A Mn. Colau Pons Llinàs, SJ (Artà, 1927 – Palma, 30 de novembre de 2025)
Quan l’hivern va abaixar la veu
i la llum de Sant Andreu es va fer tan fina com un fil de seda,
la mort va entrar de puntetes a La Porciúncula i es va asseure al costat del llit com una
germana gran que arriba a recollir el petit cansat després d’un dia molt llarg de jugar.
No va dir res.
Només va agafar-li la mà
i ell, amb els ulls ja mig tancats,
va somriure com somriuen els nens quan senten la veu de sa mare
des de l’altra banda del son.
I així se’n va anar.
Sense alçapremar, sense adeu sorollós,
com qui deixa la ploma damunt la taula
quan ja ha escrit l’última paraula d’un poema que ningú no entendrà del tot
però que tothom sentirà dins el pit
com un batec més profund que el seu.
Noranta-vuit anys de tendresa callada.
Noranta-vuit anys de mirar el món
com qui mira un fill que encara no sap que és estimat.
Ell sabia el nom de cada pedra d’Artà,
el gust exacte de la pluja del 1936,
la veu trencada d’aquell avi que va morir sol i a qui ningú no va plorar
fins que en Colau va escriure el seu nom i el va tornar a la vida
amb una sola ratlla de tinta blava.
Ell va ser el pare secret de tants orfes de memòria.
Ell va ser la mare que va bressolar
totes les històries que el temps volia abandonar en un racó fosc de l’oblit.
I quan escrivia les seves dues pàgines a Bellpuig no era paper el que omplia:
era el cor d’un poble sencer que, sense saber-ho, esperava cada mes
aquell petit miracle de paraules humils que els tornava la dignitat de ser recordats.
Ara la revista arribarà i hi haurà un forat blanc com una ferida oberta al pit.
I plorarem. Plorarem com ploren els fills
quan descobrim que el pare
ja no ens esperarà més a la porta
amb la seva bata grisa i els ulls vius
dins aquella cara de pergamí ple de llum.
Però escoltau, Colau,
escoltau bé, mestre estimat:
les teves paraules no han marxat.
Han pujat pels pins de la muntanya,
s’han ficat dins el vent de tramuntana,
han baixat pels carrers estrets d’Artà
i s’han quedat a viure dins la boca de cada criatura que algun dia dirà, sense saber per què:
«Avui fa olor com abans.»
Tu ens vas ensenyar a estimar les coses petites fins que es van fer gegants dins nostre.
Tu ens vas ensenyar que la història
no és la dels reis i els generals,
sinó la de la iaia que feia coques
i la del traginer que cantava baixet
mentre pujava el camí de les olives.
Tu vas ser el nostre poeta secret,
el nostre sant sense altar, el nostre pare sense fills de sang que va tenir milers de fills d’ànima.
I ara que ets al cel segur que estàs assegut en un banc de pedra
mirant com les estrelles es van encenent una a una
i vas dient, amb aquella veu teva tan baixa:
«Aquesta es diu Margalida, la de ca’n Rei, aquella altra és en Joan del Molí Nou, i aquella de
més enllà és la Maria
que es va morir de part l’any 47
i ningú no la va plorar fins avui.»
I Sant Andreu, al teu costat,
riu amb els ulls plens de llàgrimes
i et diu: «Colau, fill, aquí dalt ja no cal escriure dues pàgines. Aquí el llibre és infinit i cada
estrella porta un nom que tu vas salvar de l’oblit.»
Descansa, pare de tantes ànimes orfes.
Nosaltres et portarem sempre
dins la butxaca del cor, com qui porta una floreta seca que mai no perd la olor.
I quan passi el temps i algú pregunti
qui va ser aquell home de bata grisa
que escrivia com qui resa, nosaltres direm, amb la veu trencada
i el cor ple:
«Era l’home que ens va estimar
sense fer mai soroll.
Era l’home que va fer gran el nostre poble només perquè va saber veure
que ja ho era des de sempre.»
Adeu, Colau.
Gràcies.
Gràcies per haver estat
la veu més dolça
que mai haurà tengut
el silenci.
Toni Esteva.
30 de novembre de 2025
