Xarxes per poder fer feina. Rems, com a símbol de l’esforç. Flors, que es llençaran a la mar en record dels mariners caiguts. Pa i vi, aliment material i espiritual. Aquestes són les ofrenes que, any rere any, un 29 de juny, els mariners de la Colònia lliuren a Sant Pere, patró dels pescadors, al llarg de l’Ofici Solemne. Enguany l’eucaristia ha estat presidida per Mn. Francesc Vicenç, rector de Pollença, assistit pels rectors Joan Servera i Andreu Genovart. Acabada la celebració, la processó marinera, amb Sant Pere sobre les espatlles dels pescadors, ha tornat a recórrer els carrers i el passeig del nucli colonier fins al moll.
Actualment a la Colònia de Sant Pere hi ha tres pescadors professionals i tots pertanyen a la mateixa família: els germans Pedro i Tomeu Martí Ferrer, i el cunyat de tots dos, Biel Ferriol. Al port de la Colònia hi ha un màxim de cinc amarraments per a barques de pesca professional. La família Martí n’ha arribat a ocupar fins a quatre, quan també pescava Guillermo, el tercer germà de la nissaga, que era el que menava la barca del seu pare. L’altre amarrament ha passat per diferents mans al llarg dels anys: el darrer va ser un pescador de Manacor, ja jubilat.
Pere Antoni Martí Ferrer, més conegut com a Pedro Martí, té 52 anys i oficialment és pescador des dels 17 “quan vaig pescar un any tot sol, abans d’anar a fer el servei militar. Però des dels 8 o 9 anys ja anava damunt la barca amb mumpare i els meus germans. Els dies que no anàvem a escola i els caps de setmana sempre anàvem a ajudar-lo. De tot d’una me vaig marejar el que no està escrit, però ell mos hi duia cada dia, fins que me va fugir. Això m’ha quedat gravat i després no m’he tornar a marejar mai més”.
El seu germà, Tomeu Martí Ferrer, també està entorn a la cinquantena. No ha pogut participar en aquest reportatge per raons de salut, però d’ell en tenim notícia a través d’un programa de Gent de la mar, d’Ib3tv, emès el juliol de l’any passat, en el qual mostrava l’estima per un ofici que li ve de família: “ser pescador te dona llibertat i és com una caixa de sorpreses. És una feina feixuga però, quan té recompensa, és molt satisfactòria”, afirmava.
El tercer en actiu és Biel Ferriol Payeras. Té 54 anys i fa de pescador “en sèrio” des del 1993. “Jo venia de foravila” però a través de la seva dona, Margalida Martí, entra en contacte amb aquesta família de pescadors. “Vaig trobar que m’agradava bastant. Fent de picapedrer patia de mal d’esquena, pols…i de llavors ençà no he tengut mai més mal d’esquena”. D’aquest ofici l’ha atrapat “veure que quan tires les xarxes no saps mai què sortirà”.
Ha canviat molt el món de la pesca des de la primera vegada que es varen embarcar. Segueixen pescant amb xarxa, amb palangre o amb soltes: “ara millor perquè tenim maquinilles més bones, hidràuliques, anam amb GPS molt precisos, bones sondes… Abans es treien les xarxes amb les mans, a poc a poc, quan mon pare va començar i ara, pràcticament, es treuen totes soles. Tot s’ha modernitzat” explica en Pedro. Una jornada a la mar pot començar a les quatre o a les cinc de la matinada: “depèn d’on hem calat les xarxes, si més a prop o més enfora. Tu te fas l’horari, tenint en compte que dins la Reserva Marina de Llevant pots calar xarxes a partir de les sis del capvespre. I l’endemà dematí, les hem de tenir tretes abans de les deu”, comenta en Biel. Sobre la creació de la Reserva Marina “hi ha moltes opinions” reconeix en Pedro i “la meva és totalment favorable. Només té la molèstia que has de venir a terra i s’horabaixa has de tornar a sortir. Hem de fer quatre camins cada dia. Volen que gastem menys gasoil però ens fan sortir dos pics al dia. Tret d’això, per jo la Reserva és un deu. Ho hem notat moltíssim amb el tamany del peix”.
En Biel ara se dedica més a la llagosta i en Pedro al cap-roig. “Intentam fer un poc de varietat”, tenint en compte les limitacions quant a la mida que ha de tenir el peix i les vedes que hi ha establertes. “Hi ha controls cada instant. Els inspectors de pesca venen molt al moll i a la mar hi ha la barca que tenim aquí, a la Colònia, i les dues de Cala Rajada. Fan la seva feina”. La tornada a port tant pot ser a les 10 del matí com a la una o les dues del migdia, “depèn de la feina”. Les xarxes ara duen llagosta, cap-roig, qualque déntol, la sípia ja ha acabat…i una vegada descarregada la captura al moll, aquesta se’n va directe a Sa Llotja de Palma, on es ven un 70% del peix de la flota balear a través de subhasta. Allà, asseguren, són molts els compradors que aprecien el peix fresc pescat a les nostres aigües, “n’hi ha d’altres que compren més a caramull”. El peix fresc que s’agafa ara a l’estiu té molta demanda, per això els mesos de juliol i agost el preu sol pujar. Juny, juliol, agost i fins a mitjan setembre són els mesos més bons a nivell de vendes.
El de pescador és un ofici feixuc, amb les seves compensacions. “Abans te quedaven més doblers. Ara Sa Llotja se’n duu un tant per cent, sa Confraria un altre, Autoritat Portuària, els amarraments…i a final d’any has pagat molts de tants per cent”, es queixa en Pedro. Amb tot, econòmicament és una feina que surt a compte “però hi has de ser. Tenim molts amics que ho han volgut provar i ho han deixat. A Alcúdia hi ha devers 25 barques i aquest hivern només n’hi havia 7 o 8 que feien feina. Els altres estaven aturats perquè és gent que ha comprat barques pensant que això era el oro y el moro i la mar hi ha dies que està plana com un bassiot, però d’altres que no”. A més, també s’han de fer números perquè “els ormetjos han pujat un 40% en tres anys. Material de pesca com són les xarxes. A cada caixó que tenim aquí al moll, el que hi ha dedins pot valdre fins a 7.000 euros i si no el cuides -els dofins espenyen bastant les xarxes i aquestes es poden enganxar amb qualsevol cosa-, si no ho arregles, es deteriora, se fan forats, el peix passa i cada vegada pesques menys. Hi ha qui ho ha volgut provar que ha acabat amarrant les barques. Perquè només s’han dedicat a pescar fins que ho han espatllat tot, s’han trobat amb xarxes velles i no han tengut doblers per fer-ne de noves. Has d’anar molt viu”. També saben perfectament a quant es paga el gasoil i no és per menys: en Pedro calcula que gasta 600 litres en una setmana i mitja “anant tira a tira”. Ara ja no poden anar a cercar el gasoil amb garrafes, com acostumaven, i van amb la barca a carregar a Alcúdia o Cala Rajada perquè “mos han prohibit dur garrafes amb la furgoneta”. No són gens amics de la burocràcia, que cada vegada els fa omplir més papers: “abans anàvem amb un bloquet amb una vintena de fulls i allà hi havia tots els papers i permisos de la barca. Ara duc un maletí i va a rebentar! Papers i més papers, permisos… Noltros el que sabem fer és pescar”. Tampoc són massa amics de la normativa europea perquè “mos vol aplicar lleis de barcos grossos, no pensades per a la pesca artesanal, com és la nostra”. La legislació europea, per exemple, determina el número de xarxes: “una barca pot dur un màxim de 90 xarxes si duu tres persones a bord, fins a 6 quilòmetres de xarxa. Si només hi va una persona el màxim són 40 i si són dues en poden dur fins a 80”.
Les dones de la mar
És filla, germana i dona de pescador. Margalida Martí Ferrer coneix bé el “sentiment de la mar que es duu dins les venes”. Ho ha viscut de petita: “és una feina molt dura, perquè com diuen: la mar fa forat i tapa, i quan els agafa un temporal ho passen molt malament per tornar. Tanta sort de la tecnologia que hi ha avui en dia. Hem passat temporals molt durs, de venir aquí damunt l’escullera del moll per veure si arribava mon pare i els meus germans. Gràcies a Déu amb en Biel no hem tengut cap susto”. Qualque vegada l’ha acompanyat a calar i a treure les xarxes, però no s’hi ha dedicat professionalment. Tenen una filla, n’Aina, a qui també li estira la mar. A l’estiu fa de marinera al moll de la Colònia “i se treu títols de la mar. No vol dir que sigui per rellevar son pare, però també duu un poc de sal a les venes”. Per a n’Aina Ferriol, l’ofici de pescador “és una feina molt guapa, que s’està perdent. Estic molt contenta que la meva família segueixi amb la tradició de la pesca, però també és bastant delicat i perillós. S’ha d’anar molt alerta amb cada passa que fas”. Té vint anys i “ara mateix no m’hi veig a la pesca, sí fent altres feines relacionades amb la nàutica. He demanat plaça per treure’m el títol de patró major d’altura. Per jo venir al moll no és una feina. És entrar per la porta i tot se m’aclareix”. Maria Rosario Picó també forma part d’aquesta família de pescadors. Casada amb en Pedro Martí reconeix “estar sempre molt pendent del temps i passar molta pena, sobretot a l’hivern, quan hi ha mala mar, saps que ha d’entrar un temporal i ell és per allà al mig”. El seu fill petit, en Rubèn, també fa de mariner al moll: “li encanta la mar. Al gran també, però té una altra professió”. Ella sí que ha fet feina a la pesca durant 12 anys amb el seu home. “Me vaig treure el títol de marinera pescadora, per treure. Ja era casada i tenia els dos fills, quan va sortir una llei que si la barca feia més de 9 metres havien de ser dos pescadors. A la Colònia era molt complicat trobar qualcú que s’adaptàs a la feina i, com que jo tenia el títol, me vaig embarcar”. Na Charo explica que “t’arribes a adaptar. L’estiu és més bo de dur, però a l’hivern el fred no m’agradava gens”. Un problema de salut la va apartar d’aquesta feina, però segueix patint igual “allà al mig de la mar, un tot sol és molt tot sol”. En Pedro es podria retirar als 56 anys “però no sé si ho farà, perquè és molt de la mar. Pensa que quan anam de viatge sempre hem de procurar estar a qualque lloc prop de la mar, sino s’ofega”. Això és dur aigua de la mar a les venes enlloc de sang, com diu na Margalida.
Com va començar tot
Al patriarca de la nissaga, Tomeu Martí Ramon, nascut a Binissalem l’any 1943, el trobam a les portes de l’Església de la Colònia, una vegada acabada la tradicional processó marinera. Ara, amb 83 anys, està jubilat, després d’haver-se dedicat a la pesca durant més de quaranta anys. “Un pescador si se jubila no se’n va a sembrar tomatigueres, acaba tornant a la mar”, afirma. Als vuit anys ja era aficionat a pescar qualque pop, quatre vaques…amb uns pescadors professionals que hi havia a s’Arenal. “Als devuit ja sabia tot el que feia falta per ser pescador professional”. El seu pare tenia una fàbrica de licors i ell feia de venedor pels pobles fins que, un dia, fa 64 anys, va arribar a la Colònia de Sant Pere i va comprar un solar per 1.500 pessetes. Dos anys més tard s’hi establiria: “llavors no hi havia més de vuit o deu cases”. La primera barca de pesca l’aconseguiria baratant un cotxe Mercedes amb un pescador de Cala Rajada. “Era una barca vella de 6 metres i així vaig començar. Vaig ser el primer pescador oficial de la Colònia, perquè de furtius n’hi havia molts”. I, amb el temps, l’ofici passaria als seus tres fills: “tot d’una que podia, els me’n duia a ajudar-me. Varen créixer i, a mida que s’anaven traient el carnet, els donava una barca per anar a pescar”. Recorda que en el seu temps “a en Morey de Cala Rajada li duia de 90 a 100 mil pessetes diàries de llagosta i cap-rojos. A quatre metres de sa vorera agafava tota les llagostes que volia i llagostes negres, que en Morey posava dins caixes amb gel sec, les enviava a Barcelona i les cobrava tres vegades més cares del que me les pagava. Ara, en aquesta fondària, no se troba res perquè els pescadors de submarina ho han rebentat tot. I donen la culpa als pescadors professionals”. Ha plogut molt des de llavors: “jo no tenia sondes, radar, plotter…era el meu cap que havia de pensar on havia deixat les xarxes per l’endemà trobar-les. I allà, al mig de la mar, no hi ha cap mata, pi, ni pedra de referència. I ho vaig trobar sempre tot. Per ser pescador s’ha de tenir molta paciència, més del que t’en penses. N’hi ha que creuen que anam a la mar amb un gambaner, treim el peix i ja està”.
Segons en Pedro “la pesca d’arts menors aguanta, però les barques de bou han acabat a zero. A Palma n’hi havia 16 i ara en queden 3. A Andratx, tres més. A Cala Rajada, de 8 en queden 4. I a Alcúdia són dues i n’hi havia sis”. Les barques d’art menor, com les que manegen els pescadors de la Colònia, no poden arribar als 12 metres. I, en el seu cas, acostumen a pescar a una distància de 10 o 12 milles, uns 24 quilòmetres de la costa. Els anys d’experiència és el que els guia a l’hora de decidir on calar les xarxes.
Treballen en un àmbit directament afectat per l’escalfament global del planeta, que fa que l’aigua de la mar registri temperatures cada vegada més elevades. En Biel ja ha notat com “segons quines espècies s’han fet més endins, com el pagell”. En Pedro afegeix que “des de fa tres anys agafam bastant peix de l’Atlàntic, peixos tropicals. A Menorca ara s’agafa molta vieja, que és un dels peixos més apreciats de Canàries”. Ell ha pescat una “urta de 4 quilos, just aquí darrera Ferrutx, i és un peix que se troba a la zona de l’Estret cap a fora”. Segons el Llibre vermell dels peixos de les Illes Balears, a la mar Mediterrània els peixos estan representats per unes 650 espècies, de les quals prop d’un centenar són nouvingudes provinents de l’Atlàntic i de la Mar Roja.
Tant en Pedro com en Biel se jubilaran fent de pescadors. “Confiam que sí”. Però…i després d’ells? “Zero. Jo tenc dos fills i ho han provat tots dos. El major és enginyer informàtic i s’altre també ha agafat el seu camí”. Així que quan en Pedro se jubili, “barca venuda, si la mos compren”. En Biel tampoc veu relleu per part seva: “s’estimen més fer feina a terra, ho troben un poc feixuc, sobretot aixecar-se tant dematí”. Quan na Charo va fer feina amb ell, en Pedro reconeix que “era molt còmode anar amb qualcú. Quan ho va deixar vaig cercar un parell de vegades mariner i hi havia al·lots per aquí interessats. El primer que demanaven era qui horari farien i si tendrien el cap de setmana lliure. Aquí, però, no hi ha horaris, ni dissabtes ni diumenges. No importava en xerressis més. I això ha acabat fent que tant a Alcúdia com a Cala Rajada, que és el que més coneixem, els mariners de les barques de bou i de les petites tot són africans, venguts de Kenya, Costa de Marfil… A Alcúdia n’hi ha set o vuit i a Cala Rajada, a lo millor, una vintena. Ja pescaven al seu país i venen aquí a fer feina perquè no se troben mariners”. I vacances, en teniu? “A l’octubre, novembre. Com que estam de cara al nord, tot d’una que bufa un poc mos afecta. Podem estar quinze dies o fins a un mes amarrats per mal temps”. En Biel ho recorda bé: l’any 2001 va estar 42 dies sense poder sortir a pescar. Quan no surten a la mar, hi ha feina a terra adobant les xarxes: cosint i desfent les velles per armar-ne de noves.
El relleu, apunta el patriarca de la nissaga, Tomeu Martí, passa, ara per ara, per un fill d’en Tomeu. “Aquest net ja festeja la pesca. Idò ja se pot estar fent el carnet de mariner, perquè llavors haurà d’estar 900 dies embarcat per poder anar a l’examen de patró. Crec que arribarem a la tercera generació”. Què li demanen els pescadors a Sant Pere enguany? La petició ve en forma de queixa: “ara ja estam massa massificats. Primer coneixia tothom i tothom me coneixia. Ara no conec ni els meus veïnats”, es lamenta als seus vuitanta anys. “I si xerram de pesca, tantes lleis que mos hem fet a noltros mateixos. La llagosta, per exemple, ha de fer certa mida per pescar-la i sinó l’hem de tornar a la mar. Així ho diu la llei. ¿Però per què venen aquestes barques grosses de Barcelona o de València a pescar dins les nostres aigües i les se’n duen, les congelen i les mos venen a noltros dins caixes? La mateixa mida i molt més petites! Això són dues, tres o quatre Espanyes i no pot anar mai bé. Vaig ser a Itàlia a veure un moll de pescadors i si veiessis aquella gent que pot vendre el peix damunt el moll a qui vol, sense passar per Sa Llotja, amb un 4% de cost, ni per sa peixateria, que hi ha de posar un 10 o un 20% més per guanyar-hi… I llavors la gent diu que el peix és car! Els pagesos tot el que conreen ho poden dur a plaça a vendre i noltros no. A la conselleria d’Agricultura i Pesca li haurien de treure el nom de Pesca”.
Bàrbara Amorós Matamoros
D’esquerra a dreta: Tomeu Martí Ramon, patriarca de la nissaga de pescadors de la Colònia, al costat
del seu net, Pedro Martí, Maria Francisca Martí Ferrer, Aina Ferriol, Marcela Perelló, Biel Ferriol i la seva dona, Margalida Martí, Pedro Martí i la seva dona, Charo Picó.
